ETXAURI Y PUNTO

ETXAURI! Primer Tiento!!!!

M'esperava molt... no m'ha defraudat gens!

*******

En su momento se creyó que la primera ascensión a la parte más alta de Etxauri -la cumbre del Cantero- la realizaron en 1902 tres jóvenes de Etxauri y Ciriza. Éstos, motivados por descubrir qué había en la cima, ascendieron a la cúspide colocando unos troncos en la horquilla que forma la peña del Cantero con la vecina peña de San Kiriko. Sin embargo, al llegar encontraron una cruz que databa del año 1728, con lo que alguien se les había adelantado... Ja Ja Ja 

Etxauri es la gran meca de la escalada en Navarra. Un paraíso de roca caliza con cerca de un millar de vías de diversos grados -desde 4c a 9a-, a apenas 10 minutos de Pamplona. La escuela se divide en unos 20 sectores ubicados a lo largo de la Sierra de Sarbil, con orientación sur y con vías de gran calidad. El más conocido de estos sectores es Kale Borroka , una zona situada en el extremo oeste de la escuela.

Otro de los factores que hacen de Etxauri una escuela destacada es el material con el que están equipadas las vías. Especialmente las líneas que se han equipado en los últimos años, han sido provistas de un material de una calidad extraordinaria (inoxidable, anclaje químico, descuelgues con doble mosquetón...).

En lo que al estilo se refiere, Etxauri pasa por ser una escuela que, en líneas generales y dependiendo por supuesto de la vía, exige una técnica bastante depurada. El canto suele ser menor y sus agarres requieren más técnica, sobre todo de pies. El desplome es menor que en escuelas como Baltzola o Aizpun y, aunque hace falta una buena dosis de fuerza, este factor no es tan importante como en otras escuelas.

A pesar de que en Etxauri se escala durante todo el año, los días soleados de invierno son los más apropiados. De todas formas, debido a su orientación -hay quien habla de un "microclima" de Etxauri- la escalada en esta escuela se puede desarrollar en muy diferentes condiciones.

A éste artículo debo añadir que la escuela está ciertamente cerca de Pamplona, algunas vías (al menos fáciles del sector al que fuimos) tienen los cantos bastantes sobados. Los oriundos ya me habían comentado que la climatología suele ser mejor en Etxauri, aunque atreverse a escalar con días como el pasado domingo son palabras mayores. Aún así,  había alguno escalando y para eso hay que tener c*******... La escuela y el sector me parecieron realmente buenos; y las vías, aunque bien aseguradas, tenían equipamientos con alejes superiores a los que suelo estar acostumbrada.

***********

Avui no hi ha cap relat creatiu, només un resum dels meus que ni de lluny donarà un besllum de lo bé que m'ho he passat aquests dies:

Divendres anem el Ranchover, la Vanessita i jo cap a Iruña. Ens menjem la boira tot el camí ja des d'Igualada. Una tortura amb els enlluernaments i intentar intuir les corbes. Arribem a l'hora de sopar a casa la Tati. Petar la xerradeta i poc més.

El dissabte ens llevem amb la calma, que puji la temperatura, i veiem que fa sol i tot. Anem a la llibreria a recollir la guia i cap a Etxauri a on hem quedat amb el Xavi a un dels dos bars del poble. La Vanessita demana un bikini... jajaja...la mirada de la dona va fer que acabéssim re-esmorzant entrepà de chistorra... tremenda!

Arribem al sector fàcilment amb una aproximació curta i sense pèrdua. Hem agafat un sector orientat al sud, de vies fàcils, el Torreón. Allà escalem unes vies en teoria facilones, però que en cap cas ens donen treva.

Hem provat un "6a+" ZURRASPA (amb els meus respectes, la penya està molt forta), que d'altra banda m'ha semblat molt guapo. He demanat consell a la Vanessita i m'ha dit: Tu veuràs... Em pregunto si haurà estat cap premonició, per què m'he penjat reiteradament. També és cert que els locals l'han ignorat i han dit que hi havia algun pasillo per la placa. He suat la gota gorda, per què a més la resta era mantinguda i un pèl cabrona, i la Vanessita m'ha cantat allò de "Manolete! Pa qué...", en fi... Arribem a la conclusió que falta escalar més per veure si l'escola, el sector, o les vies apreten més del compte, sobretot aquesta. Qualsevol excusa és bona per tornar.

Al vespre de pinxos pel casc antic. Rasca insuportable. Mal de cap del fred. Em ploren els ulls. Predicció meteorològica del genoll de la Vanessita.

Aquí el Xavi a Epidermis de Venus, 5c+. Vanessita, treu el cap, plis....

De nou a casa la Tati i interacció de la Vanessita i el Xavi amb l'enano, qui gairebé aconsegueix que la EESSSA canti. Hem comprovat que a la meva família hi ha algú més que ha sortit adicte a la xocolata, cabaretero i trasnuitador. Joer, com s'assembla a la tieta...

El diumenge turisme per què fa una rasca impressionant. Amenaça nevada, doncs la cota són 200 m!

Fem fotos a Etxauri (cartell) i a les parets. A les fotos es pot veure la proximitat entre Pamplona i Etxauri. Més encara quan la Tati viu a Barañain, població-barriada als afores de la ciutat.

Després ens dirigim cap a Estella - San Fausto. De camí... Bé, estàvem contents...

Felicidad®, Arizala

Arribem a San Fausto i no ens acaba de fer el pes, fa sol i és escalable, tot i que és sector d'estiu. Però és massa tard i anem a dinar amb la Tati.

Annie i Pomaz

(de la resta no m'enrecordo del nom. Ajudeu-me please!)

De tornada, el ranchover ha desafiat el mal temps i ha fet prou bo. De camí hem vist una de les fotos més impressionants del Riglos, il•luminada pel sol vermellós abans de pondre's, cosa que a l'anada ni s'intuïa... Ohhh, no hi ha fotos.

*********

I ara el recull de fotos creatives de la Vanessa, que estava que se sortia, jeje....