29/1/10

DEFINETIVELY TODAY OUTSIDE (2)

Si voleu passar directament a la crítica aneu a la secció pertinent, els que vulguin preliminars poden continuar llegint tota La Trilogia d'un vespre fora de casa (Outside, no?).

HOBBIES (Les TR3S millors maneres de matar el temps)
1- De copes
Sí sí, com et dic...
- Li relatava a la Gris mentres li feia un altre glop a la birra en aquell garito del centre de Barna-. 
Doncs no m'ha dit que si continuava enviant-li emails em denunciaria? Com està el pati! i total per què després de llegir el seu missatge a la web sobre el lloguer d'una habitació li he fet alguens preguntes per què no m'ha semblat gaire normal que volgués compartir pis amb gent extrovertida que li agradés cantar, i a més deia que currava des de casa.
I em pregunto... Com es menja que busqui companys de pis que els hi agradi cantar? És un concurs? És que té una orquestra de fires d'estiu? o li agrada fer duets sota la dutxa amb el Soy Minero? o potser té una cabra i un orgue? o li han fet fora d'altres pisos per jugar al singing rock de la Play fins a altes hores de la matinada??? Ui els veïns...
Així que no m'hi he pogut estar i li he preguntat de què currava, per què volia gent que li agradés cantar i quina música li agradava. Només el volia ubicar...
Llavors m'ha respost que és comercial, que li encanta cantar tot el dia, que canta en una orquestra i que no sap a què ve tanta pregunta... que si li estic prenent el pèl o realment tinc una habitació lliure, i que té una altra gairebé aparaulada però que li dongués el tel. per contactar si anava en serio (i tot això amb un to per escrit...).
Total, que he flipat (sort que es considera extrovertit...) i li he respost a continuació que clar que tinc una habitació per llogar, que d'entre els meus hobbies no tinc precissament el de mirar anuncis de les webs per passar l'estona, i que jo també estava esperant resposta de l'habitació per una altra banda. Que en tot cas parlàvem el cap de setmana si no tancàvem els respectius temes.
I aquí és quan m'ha deixat anar amb un altre email que la seva amiga (??) també coincidia que el meu missatge era molt raret, i que prou de conyes i que si continuava per aquí em denunciaria!!!! En fi, sort que no serà el meu company de pis...
Què? Fem una altra birra?

2- Escalant

Hola! Et trucava per escalar aquest cap de setmana, com ho tens?
Així que tens les opos diumenge? Llavors molta sort i ens veiem el pròxim finde a Castelló, no?
Bueno noi, a veure si trobo algú per escalar... i tranki...
OK, penjo que he d'arribar abans de les 8 i he de trobar pàrking...

3- Veient videos

Em dones l'entrada? Vale, ja pots passar... està a punt de començar el video...
Molt graciós el de Vèrtic! -vaig pensar quan em va dir...- Quantes en vols? Ui! No sé... doncs només em queda una!
Perfecte! -li vaig respondre- llavors per mi!!... -Probablement al cap d'uns dies ja no era conya...-
L'Auditori de La Salle estava ple, ara entenc per què vaig haver de recollir entrada. L'aforo era complet i gairebé no donava a l'abast per aquella massa ingent arreplegada per veure el video de Bowlder Films. Asseguda vaig pensar: Quina manera millor que acabar el dia veient un bon video?

 
OUTSIDE (A la fresca)
I ara la meva modesta opinió, que ja sabeu que la percepció bona em ve només d'un ull... Com que és la meva primera crítica (i espero que última, quin mal tràngol) he agafat una xuleta de guió, podeu imaginar el què sortirà d'aquí... plofff... ZzzZZzz

El film:
OUTSIDE
By Aleix Vilardebo, Bowlder Films, 2009.
BSO: castellà.

Els actors i també actrius molt bons, uns màquines.

Això no és un típic video de búlder!
Gairebé totes les escenes del film són de problemes resolts, sense pegues extres, i amb música de base. Puntualment se sent el característic soroll de fons de patiment. Els porters no esborronen les imatges, ja que pràcticamens no hi intervenen.

La idea del film sembla que va començar a partir dels Night Clubs (com han anomenat a les sessions nocturnes) i progressivament es va anar perfilant fins aconseguir aquest film.


El film s'ha rodat per zones enquadrant els blocs amb una perspectiva general des del punt més fotogènic tant per la paret com per la estètica dels moviments, i intercalant seqüències curtes de primers plans  (sobretot a la primera part del video, La Comarca) amb els detalls de bloquejos a muerte.

Aquesta manera de filmar m'ha sobtat, acostumada als enfocaments amb una càmera fixa de tot el problema de bloc. D'aquí la qualitat del video, que m'ha recordat als films tradicionals a on l'espectador és un simple observador fins que s'enfoquen els primers plans, fent-te partícep. Justament per això, he sortit ansiosa i motivada.

A més, té la seva dosi de seqüències curtes amb escenes còmiques per part dels protagonistes que et treuen un somriure.

Ah, i del vestuari he de dir que l'avantatge és que no et bombardejen amb màrketing subliminal.

Respecte a la música vàries versions força bones de clàssics coneguts i que no coneixia i algun tema que m'ha agradat força. Estic esperant a veure els crèdits per remenar una mica més.

I parlant dels crèdits, s'acaba el film amb un final simpàtic. Per què us feu una idea del sentit de l'humor: BOWlder films translation (l'he penjat també a peu de pàgina)

Tot plegat deu durar al voltant d'una hora o un pèl més (no vaig mirar el rellotge).

Però el més important... Els blocs impressionants, tant plaques com desploms i amb unes línies molt guapes. Ubicats a La Comarca, Savassona, Targassone, Orlu, Cresciano, Chironico, magic Wood i Gottardo. Estratosfèrics per a mi però gaudiu-los ni que sigui visualment que és la idea...

P.D.: com m'he enrecordat del Raul i la Sabina, que ara hi viuen a Suïssa, crec que Cresciano amb els búlders a tocar de casa. Evidentment les zones de búlder estan a l'altra punta de Suïssa respecte a Basilea, així que jo no li trauria tant de profit al meu crashpad.

SCOOP (La Primícia)
Segons ha comentat el mateix director a Vimeo, l'Aleix, es podrà descarregar gratis a partir del dilluns 1 de febrer a outsidemovie.blogspot.com

Però això no és tot, propera cita amb NOMADAS el 2011!!!! després del World Trip que se'n pegaran tres d'ells!


Bueno Bows, espero que no us ho perdeu, jo faré el possible per repetir. Aquest ha estat guapíssim.

I que consti que no tinc cap tipus de comissió ni patrocini, com es pot (no) observar a la columna de la dreta del meu blog.

28/1/10

MAMA, QUIERO SER ARTISTA!

Bé, per aquells que m’heu demanat que us expliqui la meva vida aquí, ja que ens veiem de uvas a peras...

Ma mare no sabia què havia fet diferent si tenint dues filles la petita fos incapaç de pentinar-se i maquillar-se, excepte en esdeveniments especials com ara batejos, comunions i bodes.

Amb el temps em va deixar per impossible i només en situacions extremes em deia que em pentinés i m'arreglés una mica... Havia aprés a mirar-me més enllà del cabell esvatolat, internament en diuen, no?, però encara m'elogia quan vaig a la perruqueria.

és enllà de l'aspecte, mentres altres nenes tenien desenvolupada la vena artística i un marcat afany de protagonisme davant les masses; com ara obres teatrals o balls gimnàstics, encara no havia sentit l'impuls cabaretero i no havia mai els meus pinitos a part de les obligades repesentacions de fi de curs...

Però una cosa sí que la tenia clara, d'haver de fer el ridícul, almenys de prota i no de segundona.

Però com que tot arriba tard o d'hora, doncs farà unes tres setmanes caminava acceleradament cap al metro de Can Vidalet camí al curro. Mig sobada i sense pentinar, l'excusa era que feia tard, els mossos em van aturar, retenir, i tractar de bon inici com si fos la presumpta delinqüent que se suposava que buscaven. 

Em van dir que m’assemblava a la de la foto; però jo ja havia tafanejat la foto de la kynky i no hi estava gens d'acord.  Per una vegada que em diuen que m’assemblo a algú... Com que efectivament ara ja havia fet al curro, els hi vaig demanar el justificant i em van dir que el paper que estaven omplint em serviria de justificant i que l'havia de signar conforme havia estat allà. Un cop signat em van dir que estava obligada a presentar-me al jutjat. 

A la fi, ja podia marxar però el dia 18 de gener havia de comparèixer a una roda de reconeixement. !!!!
Em vaig negar, però ni cas, em requeria la jutjesa. I em van titllar d'insolidària. Llavors els hi vaig demanar si em pagaven el mitjà de transport fins a Esplugues i em van dir que per currar bé que me'l pagava jo!!!

Encara amb la taquicàrdia de no saber si pretenien acusar-me o què,  per fi em van aclarir que no passava res, no estava acusada i que seria figurant.  És la primera vegada que m'alegro de ser la segundona.

Bé, i si m'assenyalaven a mi??? Espantada vaig trucar a l'únic mosso que conec i amb el que, tot i les nostres trifurques, encara em parlo. Em va explicar que no estava obligada a fer de figurant, però que un cop signat el paper m'hi havia de presentar al jutjat.

A continuació la ira...  A veure si aprenc, sempre tan inocent...

Almenys li he tret suc a aquesta història en tots els esdeveniments socials d’aquestes festes.

Doncs res, avui he asistit al début com a figurant:

Després de menjar-me la punyetera cua de cotxes, doncs des de casa meva fins a Esplugues no hi ha connexió directa sense trepitjar BCN Sants i un parell o 3 més de combinacions, he arribat al Jutjat d’Instrucció nº 2 per formar part d’una Roda de Reconeixement. Però al final s’ha cancel.lat per què hi hagut un parell de clons que tenien molt de curro i han preferit pagar els 200€ de multa a perdre tot el matí. A sobre, gairebé em multen per què se'm passava el temps de zona blava i el cotxe gairebé hi era a l'altra punta de la ciutat, i després menjat la resta del dia el cotxe a Barna. GRRRR....

La sinceritat per davant de tot: El que més m'ha tocat l'orgull avui com a reputada fisonomista com en faig gal·la és què al jutjat m'he adonat que sí, potser sí que era la més semblant... 











27/1/10

LEYENDAS URBANAS


El dissabte desafiant als meteoròlegs, que afortunadament s'han tornat a equivocar, he anat a la Placa de la Pluja a on no havia escalat encara. M'ha agradat molt, cantassus de disfrute. Potser algun metro més les hagués acabat d'arrodonir. Efectivament, els meteoròlegs s'equivoquen constantment i no és cap mite.


Els fets: Matinal de 4 hores. 3 persones, 1 corda, i 5 vies pax: 6a, 6a+, 6a+, 6b, 6c; però no exactament en aquest ordre, com ja us imaginàveu...



Anava a identificar les vies de les ressenyes d'Onaclimb, però no se d'on les va treure el David. El que no acabo de tenir clar és si el 6b cabron que vam suar és la via 7, tot i que jo no recordo exactament així la via, no vam tirar després cap a la dreta???.... ummm ni idea (??). Ara és quan aplica allò de Calladita estás más guapa.


Dinar a l'hora estàndar acceptada socialment i enllestint Briconsejos abans de rematar la tarda amb hora i mitja de gimnàs.


Relax a càrrec de Matt Groening. Ja sabeu que sóc una incondicional de Futurama, més que dels Simpsons, en especial sóc fan tant de Mr. Nibbler com de Leela amb la que em sento identificada en part, no se si pel seu caràcter o per què només veu d'un ull, jeje

I és que és una cíclope que creuen que és ET però resulta ser una mutant del clavegueram de Nova Nova York. Al final qualsevol altra especul.lació d'aquest personatge no deixa de ser una hipòtesi.



Em preparo per sortir de festa, però fins a hores prudencials, no fos cas que demà es tornessin a equivocar els del temps i es pogués escalar.


Instantània del relax cassolà del vespre. Sí, no és una llegenda urbana, existeix...



Cervessa alemana molt fina, de més consistència que les habituals alemanes de blat (clar, malta i llúpol), però de baixa graduació (només 4,9%!!!), i més pels pepinazos als que hi estic acostumada. Molt bona tenint en compte que a mi no m'agraden les cervesses alemanes. Em podeu assenyalar com a heretge per què m'agraden les belgues i a més segur que és sacrilegi per què m'agraden a morro. Penseu el que volgueu, però de birres en se una estona.


Finalment la Yolanda s'ha liat més del compte i he dedicat una part del matí al gimnàs a veure si agafo força a la cama. 


La resta del dia meditant sobre la vida a Suïssa. 

  • La llengua alemana i les seves complexitats (en aquest cas senzillesa, no calen ni espais). No és un mite és la paraula més llarga del món i en aleman, Ach so! (toma ya, chúpate esa!):

Donaudampfschiffahrtselektrizitätenhauptbetriebswerkbauunterbeamtengesellschaft

  • Lo feliç que és el meu company suïs Peter, clar que viu aquí. 
  • La gent que conec per allà " a prop": l'Stephan, la Steffi i el Raul i la Sabina.
  • Les estacions d'sky, jo que no se esquiar.
  • El xollo de temperatura d'Etxauri o dels pitjors dies de la Montse. 
  • La meva cafetera express nova de trinca i els "cafès" d'allà. 
  • Les meves samarretes de tirantes. 
  • El gimnàs, les classes de natació i els amiguetes que n'he fet ara que m'havia guanyat el respecte. 
  • La quantitat de paper que tinc en opos. 
  • Les cervesses alemanes no Duff. 
  • La Nutella ara que la he substituït per una altra adicció. 
  • Ah, i la possiblilitat que em contractin com la vaca de Milka. 

Home, la vida pot ser molt feliç allà quan t'hi acostumes, i si no mira com l'hi ha canviat la cara a la vaca amb els anys...

Clar que han hagut de passar 109 anys.
Xorrades a part, no és rumorologia, potser hi ha possibilitats.

26/1/10

ESCARCEOS MONTSERRATINOS

Hay quién se dedica al Alpinismo, al Pireinismo o incluso al Himalayismo. Yo intento el Montserratinismo.


DÍA 0 (09-01-10, uno de tantos)
Es sábado por fin, hace frío pero voy a escalar. Al final somos muchos los ansiosos y fanáticos que comprobamos que efectivamente ha nevado en Montserrat y no hay huevos de escalar.


La matinal se desplaza al plafón, donde hago el pencas por pura apatía.


DÍA 1 (16-01-10, otro de tantos)
Ya se me han acabado las excusas para no hacer nada; así que el sabadete me levanto bien temprano padeciendo de mis ocasionales vértigos, pero voy al Vermell a finiquitar tanta tontería. Aunque mi actuación ha dejado mucho que desear al menos la reentrada ha sido a lo grande, con muchas caras y ambientillo, y eso en gran parte motiva...


Y para empezar, como soy tan sobrada no se me ha ocurrido otra que calentar directamente en mi proyecto 6c (El perfecto Espolón), con solete, casi sin mareos y bastante motivada por cierto. Pero no, no ha podido ser y me he caído arriba de tó a un rebote de resolver la vía y encadenar. Sí ha sido por falta de pila, aunque la vía no sea pilosa físicamente pero sí de continuidad.


Para que no se diga que nunca me curro mis proyectos, he aceptado repetir en el mismo día la vía. Con el cabreo acumulado del primer pegue y mareándome ya mogollón cada vez que bajo la vista a buscar pies me rindo. Pegue desastroso y me desmotivo. Segundas partes nunca fueron buenas.


Ya para el arrastre, en cualquier vía, me he probado las gafas piramidales durante un instante. Qué cachondas, pero he dejado de usarlas a causa del mareo y porque no me apetecía ver un 7a (Enrredu??) como un simple III. Joer, luego guarreándolo en top el sentimiento no ha sido exactamente el mismo, no no. 


Otras aplicaciones podrían ser analizar los cantos a vista. Se ven a la perfección. ¿Os acordáis de este video? Nada que ver, una absoluta pérdida de tiempo los prismáticos.





Al rato, acurrucada con la mantita, recuerdo las conversaciones de mi compañero de cordada, con el que ya he escalado un par de veces, y como intentaba animarme en la última vía. Me he imaginado allí, colgada como un chorizo. Lo he imaginado desde abajo, pero sin gafas. Si distorsionan la imagen de la vía de esa manera, yo que soy un retaco no me lo quiero ni imaginar. Pero si invierte la imagen, ajá! el culo será inmensamente voluminoso, pero eso sí, respingón, no?


Para cuando se me pasa el efecto del brebaje me asombro al darme cuenta que me he comido íntegramente la barra de pan (suerte que nunca compro, pero es que hoy había salsa). Eso sí, cuando hablo de dietas me refiero a esto. Éstas son mis dietas y funcionan, porque evidentemente he perdido peso (he pasado de muy cebollona a cebollona sin más), pero qué sabia que es la naturaleza.


DÍA 2 (17-01-10, el siguiente de otros tantos) 
Volviendo al lío, el domingo sesión de escalada en la Desdentegada. El día nublado, aunque como predicho el día anterior, ni gota de aire y ni gota de frío, y poquita gente en el Parking. El sector completamente en silencio; hasta que llegan grupos de maduritos altamente excitados supongo que por las bajas presiones. 


Cuando pensaba que lo había visto todo... nos llaman a berrido limpio, sacan una botella de cava de la mochila y la hacen rular como genuinos inventores del botellón. Todavía no he atinado a acertar, aún tras mucho insistir y obtener diferentes respuestas, el motivo por el cuál se les ocurrió cargar semejante lastre durante todo el camino.


Bueno, para trabajarme un poco el día me he metido en un 6c (32 kpujo) y lo que es a vista no ha ido muy bien, puesto que  ya lo he entrado mal de buen inicio y por consiguiente he sacado. Y en fin, ya puestos me he colgado por ahí arriba a descansar mientras miraba por donde iba la vía. Al principio he escalado tímidamente pero la confianza posterior en mi nuevo compañero de cordada Fer y viejo amigo se ha hecho patente. 



@vista y Fer este veranico


Luego por suerte para no acabar desmoralizada he encadenado el 6b (23 kpujo) de continuidad y con salida del bombo para mi no demasiado evidente como consuelo personal. 


La chuletilla:

Alguien se curró las reseñas del kpujo en una y éste es el link.


Y vamos, ahora sólo me quedan 120 h de preparativos y entrenos para poner a punto las nuevas 48 horas.



AMANECE MÁS TEMPRANO
Y para terminar enlazo una buena noticia: ya empiezo a percibir un atisbo de luz donde antes había oscuridad! los viernes al sol!!! (probablemente los lunes también, pero eso es otra historia). 


Total, que estamos en racha!  más largo que un día sin pan
No siempre por mucho madrugar oscurece más tarde (bueno si miramos al segundo igual sí...), por lo que voy a aprovechar para pegarme un par de fiestillas este mes.



25/1/10

ESTRENANDO DECADENCIA CON UN 10

Este es otro de esos típicos posts peñazo con una retahíla de intenciones anuales para el año que empieza, pero lo cierto es que ha sido por casualidad:


He vuelto a resfriarme y estoy harta de ahogarme al mínimo esfuerzo, en las aproximaciones y escalando; así que he decido dejar de fumar de una vez.  Que sea ahora y no en otro momento ha sido culpa de mis defensas, no del calendario.


A causa del mono preveo grandes ratos de tiempo muerto en casa para no hacer sufrir a los allegados con mi malhumor. Para sofocar la ansiedad en casa seguro que acabo con bulimia compulsiva y visitas furtivas a la nevera (ahora escribiendo me he dado cuenta que son furtivas incluso cuando estás solo en casa...); por lo que me ha hecho pensar que pillaré los consiguientes kilitos que sólo se irán volviendo a fumar. Umm... a no ser que me ponga a dieta con antelación y queme cualquier "exceso".


Así que he planificado machacantes sesiones de gimnasio, spinning, natación y etc. Claro que seguramente me dejarán exhausta y cansada para la escalada que no debe decaer; así que tendré que compaginarlo progresivamente con el rocódromo y con un sinfín de proyectos a encadenar para no bajar la guardia. Y así ha sido cómo ha acabado colgando de la puerta de mi nevera la lista de tópicos 2010.


Bien pensado, las expectativas son cuanto menos un ritmo de vida más bien miserable. Sólo me queda autoflagelarme; pero como no debo ser el único bicho raro de este mundo he hecho la gilipollez (disculpad mi franqueza pero no tiene otro calificativo) de buscar otros como yo, flagelados, en Google (en gran parte por culpa de las Opos de Bio, que son un auténtico peñazo).



CLASE MASTIGOPHORA
(del griego mastix, látigo, y phoros, llevar)

Hay cosas con las que es mejor no jugar ni siquiera por hacer sólo la gracia; porque los resultados pueden ser desagradablemente reveladores. Indagando un poco más:
  • Poseen uno, dos o más flagelos.
  • Se mueven libremente, sin formar colonias.
Efectivamente no estoy sola en este mundo... aunque sea propensa a ello.

Volviendo al tema (Abominable lista de torturas 2010) sólo aclarar que tanta capacidad de sufrimiento por la escalada tiene su recompensa; un ejemplo... y ah! cuidadín con lo que deseéis, porque se puede cumplir.

Veréis, resulta que en la cena de fin de año, superé no uno sino dos atragantamientos. Unos 50 s antes de las campanadas casi me ahogo con una copa cuando vi los granos de uva de Raquel, histérica, rodando por el suelo hasta colarse bajo el sofá (los granos, claro). Por „suerte“ conseguí dejar de reír y engullir las 12 pertinentes, y a continuación pude proclamar con la boquita vacía el Feliz Año Nuevo. 

Y cuando mi amiga Sara, siempre alerta, dijo: "Bueno, habréis pedido un deseo, no?". Auch! No! Y no estoy como para despreciarlos...

Así que me apresuré a estrujarme el cerebro, pero lo único que me vino en mente fue algo bastante realista, mediocre y de lo menos codicioso. Al momento me di cuenta que en cualquier caso no me daría la felicidad ni solucionaría mis infinitos problemas; por lo que al menos pienso dedicar estos 365 días eligiendo en cada momento lo que me haga feliz sin más (como por ej. escalar). He aquí la recompensa al machaque, la ilusión diaria por escalar.

Bah, -me animé- si ni siquiera recuerdo nunca lo que deseo... Pues vaya, días después por extrañas interconexiones neuronales me vino a la mente mi DESEO 2009. Aquella vez, alguien había proclamado también la necesidad de pedir un deseo (no soy supersticiosa, pero como es gratis...) y tras el desenlace de un año fundamentalmente banal y lleno de miserias descubrí que había derrochado mi deseo (ciertamente cumplido) en un sentimiento noble y puro... bueno, más bien bastante naïf por decirlo políticamente correcto. Y como cabía esperar, tontorrona de mi, no me ha dado la felicidad eterna.

La próxima vez que alguien me recuerde que debo pensar un deseo (como es difícil elegir entre tantos frentes) mejor será que me recuerde directamente lo siguiente:        

Que me conquiste un hombre deportista y además guapo, inteligente y entrenador personal (así tendría amor y salud in corpore sano); e incluso millonario (trabajo y dinero resueltos); matando de una vez todos los pájaros de un tiro. 


Aix, si me hubiera fijado antes...











17/1/10

ENCUENTROS EN LA 3ª FASE

Aquest matí, mentres esperava a què em fessin l'extracció de sang fullejava una revista: Viajar. Allà hi sortia un article de Torres del Paine, no gaire interessant però.

Inevitablement m'he enrecordat de l'entreno d'ahir i de la conversa sobre les ganes d'algun d'ells d'anar-hi i les possibilitats. No hi ha tanta gent que pugui anar tirant d'excedencies. I és que, ahir ens vam retrobar la generació d'èlit del plafó del poble. A la secció dels 30 (i més) (ejeje, va venir el Jordi i tot) vam començar a escalfar amb un tonto simon que, collons, els passos llargs que col.locaven fins i tot pel César amb els seus 1,90 em van fer patir molt i més.

Un cop escalfats, després de veure que els nous adeptes del plafó ubicats indefinidament a la banda de sostre de l'esquerra estan cada dia més forts i aquestes noves generacions creixen i progressen adecuadament, ens va arrossegar a recordar els antics mèrits de glòries passades, i en el meu cas concret l'enyorança de qualsevol dia d'aquells.

Amb mig somriure a la cara vam deixar de plorar i vam desplomar la secció a 60º, tornant a fer la mateixa rutilla suau molt més dura.

Reconec que estem en la nostra pitjor forma. Personalment vaig comprovar que sóc incapaç físicament de cavalcar-li a res. Així que després del desastre ja sé el què em toca: Ara em toca escalfar els dits i omplir la secció d'entrenament d'aquest blog. Tot i així, l'entreno va ser de lo més profitós i instructiu, sempre a mans del Nacho, i de lo més social també.

En fi, lo bo de retrobar-te amb els colegues és que passes bones estones i bones converses. Com que la inspiració no sol ser per generació espontània, per atzar o no, algú va tornar a parlar de Los Suaves. Molt apropiat per la generació d'or.

Penjo un video buscant un bloc recomanació del Nacho a La Pedriza "La placa infinita". Té pinta de ser una passada el bloc, i més quant te l'han flashejat de baix a dalt amb mil i una anècdotes.

I com no, quan ja tens una edat només fas associacions d'idees, déjà vu(s) i records varis. Així, que m'he enrecordat del Xavi. Nene, és lo que hi ha, placa finica finica, com et molen. Jeje Voldràs el meu crashpad??

13/1/10

PRÓXIMAMENTE...

El pròxim 28 de gener a les 20 h. estrenen al Fess La Salle la peli Outside.
Durant aquesta setmana o com a molt a principis de la vinent intentaré passar-me a recollir les entrades (gratuites). Si algú més s'hi anima que m'ho digui i li agafo també.

Què és Outside? Qui hi surt? Etc?
Outside the film


OUTSIDE trailer from Aleix Vilardebo on Vimeo.

Últims comentaris

Potser no els veiem però estan entre nosaltres

VIDEOS

Minut 3:11