DENT D'ORLÚ

Diuen que a la Dent D'Orlú hi ha una de les vies més llargues del Pirineu:

Les Enfants de la Dalle

Vaig sentir que Dalle té un significat que té a veure amb el tipus d'escalada de la zona... Regletes??

Aquesta era la idea inicial... ummm, miro el diccionari:

Dalle = losa (???) -i altres accepcions una mica macabres-

urggg... vaja accepcions

Se rincer la dalle = empinar el codo...

umm.....

En tot cas hauré d'anar a veure què és el que m'estic perdent...

A última hora corro a recollir al Xavi i al Paco i directes cap a Orlú.

Bueno, directes no... fem parada i fonda en un lloc recomanat pel Paco a Guardiola de Berguedà. Olé!! vaja papeo!!!

Arribem al P passat Ax-Les-Thèrmes i muntem el vivac.

Ni 4 hores més tard ja estem d'en peus, i després d'esmorzar sortim d'alla mateix cap a peu de via. Portàvem gairebé 30 min de camí molt empinat i rampós pel mig del bosc i els kellogg's van començar a aplastar-se a l'estòmac. Ja no podia més amb aquell ritme infernal...

En 30 min de rellotge arribem adalt (!!!!, teòricament l'aproximació és al voltant de l'hora, segons el que havia llegit, i ho trobo lògic...).

Em costa una mica agafar el rotllo. Sobretot als dos primers llargs V+.

I els primers llargs ens els trobem molls per gran part del llarg.

Però finalment surt el sol i s'assequen tots els llargs. Mentres, pringo en aquest, massa tapada per la solana que hi cau ben d'hora al matí. A mesura que anem escalant ens traiem roba i ens posem cremita; i ens hidratem notòriament.

Reconec que vaig començar amb mal peu.

Una altra cosa no... però còmodes... el que vulguis!!

Falta la foto de la cara d'idiota que se'm va quedar en treure'ls de la bossa....

Però al final li pillo el rotllo a això de l'adherència.

El llarg de 6b em feia una por tremenda... i era un pas de pura adherència que no va sortir en lliure (ni ganes de provar-lo amb aquells gats...), sino en A0...

Un cop fet el llarg de 6b, els llargs de V després del III+ donen treva, especialment el primer, que ens sembla encara més o menys el grau del llarg anterior.

Repasso la ressenya. No és gaire tard però el sol apreta de valent. Estem portant un ritme d'uns tres llargs per hora amb cordada de 3.

Mangant dissimuladament (la ressenya del company per veure quant queda...)

El llarg de 6a+ no és tant un pas sino uns quants seguits fins a sortir per un esperó que t'obliga a deixar un diedre a la dreta per muntar-te a la placa de l'esquerra de l'esperó... moviments llargs d'envergadura, com d'altres pasos de la via... i fi com una mala cosa... cabrón el llarg aquest... però potser un dels més macos...

Probablement sigui aquest llarg, però aquí encara no ha començat el cotarro,

encara que ho sembli

En laR17 abans de començar el V+.

L'últim llarg (el nº 18, V+) de la via abans d'arribar a l'esperó és un diedre molt guapo.

Decidim fer l'esperó com ja teníem pensat, per què ens sembla molt guapo i per què ni de conya volem rapelar 18 llargs.

Ja a l'esperó els primers llargs són guapíssims amb els patios impressionants, però el tema d'empalmar llargs no va ser una bona opció.

Aquí el company deuria ser a punt d'acabar el primer V+ de l'esperó i jo fent el III.

El segon llarg V+ és una placa que transcórre fent servir l'esperó fins a recolocar-te a l'altra banda de l'esperó. Ho sento pels detractors de l'equipament amb taladro peró sort que aquest llarg estava equipat amb parabolts per què era molt guapo però sense parabolts hagués fet un rollo.

I no s'acaba mai!!!

Ens decidim a fer els últims llargs en ensamble i botes.

A partir d'aquest moment he de confesar que la resta se'm va fer esgotador i no veia el moment en què s'acabessin els llargs de l'esperó fins al cim.

Cara d'esgotats....

Aprenent de Miss Oh....

Al cim coincidim amb la següent cordada, dos del Baix, i decidim baixar tots 5 i sense gota d'aigua.

Com el camí dóna per molt ens fem colegues

Marxem resseguint la cresta i baixem per un torrent moll i enfangat. I jo que sempre havia somiat amb un bany de fang al cutis... acabem enfangats inevitablement fins als genolls....

Un cop baixat el torrent, agafem el camí de la dreta que fins al canvi de rassant té un lleu pendent de descens i proseguim pel recte fent la cresta. Al final d'aquesta i les seves nombroses pujades i baixades esglaonades, resseguim un camí evident i marcat de vegades amb fites i sobretot amb marques fluorescents taronjes. El camí va més amunt del que crèiem, dons veiem de lluny la granja i la cerca de les vaques.

Quan arribem a la vessant de la granja el camí es desdefineix. Seguint l'instint de la nostra gola seca veiem els rierols formats per surgències i allà ens fem farts de beure... llavors baixem més o menys rectes per un camí cap a la granja la qual ens queda a l'esquerra. Abans d'arribar-hi s'uneix a un altre camí en el que just enfront hi ha dues pedres relativament grans a tocar del camí que seguint per ell ens portaria a la granja amb les pedres a la nostra dreta. Llavors veiem que seguint per allà ens passem de llarg i que no hi ha cap cartell que ens indiqui la baixada i que travessar per allà el bosc no sembla lo més adient. Des d'aquella alçada de la vessant reculem per aquell mateix camí força planer tornant a creuar els rierols i el seguim deixant a la nostra esquena la granja i a l'esquerra les pedres i el bosc.

No tenim gaire clar que estem agafant el camí correcte, ja que hi ha vaires versions. I un diu que li hi agradaria no predre's ja que molta gent es perd i li faria il.lusió que la primera vegada que ve pugui trobar el camí. Jo confio en els 4 companys i les mil piades que s'han llegit, cadascuna diferent... i totes iguales:

El camí és tombant en tal punt i després tot camp a través (...).

I llavors em va preguntar què escriuria al meu blog. I li vaig confesar que no creia que pogués fer una piada decent i que m'estimaria més dir a la meva piada que un cop perduda tiraria pel recte aball, exactament camp a través, que hi confesaria no haver trobat cap indici de camí i que hauria intentat arribar camp a través com fos... però que allò no era el camí.

També li vaig confesar que no m'havia mirat ni una sola ressenya per què m'havia apuntat a última hora, que em perdo amb facilitat sorprenent, i que no tinc la experiència com per aportar informació excepcional al meu blog petardo; però que en tot cas, em faria una il.lusió tremenda no perdre'm no per sentir que he estat una d'aquelles persones que no s'ha perdut (cosa d'altra banda segur que no per mèrit meu) sino per què ara ja a aquelles alçades del dia no creia que pogués suportar caminar ni tres passes de més... Tanta xtaxtara mentres estàvem de ple de pateo. Diria que al final es va convertir en un dels temes principals de convesa. Aquest i les birres que ens estaven esperant....

De seguida ens endinsem al bosc i el camí està marcat i fa molt bona pinta. Al cap de no gaire percebem que el camí puja i que ens acostem a un salt d'aigua.. Esperem que torni a baixar! Des del mateix moment que el travessem el camí torna a baixar. Seguim bosc endins caminant en ziga zaga i ara ja no hi ha pèrdua, anem directes cap al pàrking. Com que ja em pinta bé, faig una parada tècnica mentres els altres em deixen enrera...

Unes 2h 45 min després em trobo a la carretera amb la cabana de morros. Llavors tombo a la dreta, camino ben poc i arribo al cotxe mentres no paro de pensar en la sort que hem tingut que no ens hem perdut per què no podia més. I sort de les birres que ens esperaven, que et fan treure les forces d'on sigui. Quin mal de genolls, peus i cames!

Trec una birra de la nevera, intento obrir la llauna però les puntes dels dits de les mans em cremen. I els peus també.

Em trec les sabates xopes que estan a punt de fer-me unes butllofes i els mitjons. Em fico les xancles, obro la cadira-tumbona i....

Tios!!!! això és vida!!!!

Tres birres més tard, camí al càmping a dutxar-nos, per què amb aquelles cames no entro al sac ni de conya. Llàstima que no tinguem fotos de com van acabar les cames.... Birra al poble després de sopar.

A l'endemà plou, com predit. Ens llevem i anem de domingueros a Puigcerdà.

De vegades, les coses més senzilles són les que et fan més feliç. Farta de demanar fer una paella als colegues, al final trobo el moment idoni i la companyia adequada. Uns 5 anys sense menjar paella i la cremor d'estòmac que tinc, la tinc amb un plaer...

Els plans d'última hora són els millors... Joer, com he disfrutat del cap de setmana!!!